Història: la primera referències del “castrum Lauro” és al primer quart del segle XI, en un litigi pel seu domini entre el bisbe d’Urgell i el senyor de Lavança.

Al segle XII el Llor consta ja com a castell termenat i inclou dins el seu terme les quadres de Castellmeià, el Far, Sant Guim i Bellveí. El seu domini passa a la canònica de Solsona i, més tard, als Copons, que mantingueren el senyoriu fins a finals del segle XVII. Dels copons passa als Mata, que el conservaren fins a l’abolició dels senyorius al segle XIX.

Amb la desamortització, el castell va quedar en l’abandonament que provocà la seva ruïna progressiva fins que, a principis del segle XX, la seva torre i els darrers trams de mur foren definitivament ensulsiats.

Descripció: escassos vestigis romanen d’aquest castell, alçat al cim del turó que corona el poble. Al primer quart del segle XX es conservava dempeus encara un casal senyorial baixmedieval, de planta rectangular i amb una robusta torre de planta circular, però fou desfet al llarg del segle XX, en especial per les obres de construcció del dipòsit d’aigua de la població.

Avui només resten unes poques filades dels murs, amb uns carreus ben tallats de grans dimensions formant una cantonada, i una espitllera de perfil parabòlic mig colgada al mur de llevant. Al centre encara és accessible un ruïnós espai que fou reutilitzat durant la darrera guerra civil com a refugi de la població.